balada dels cinc mariners exclusius i del timoner, que era jo


A mitja nit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja
I el timoner vestit d’or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
Ençà i enllà flamejava
Un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabre,
Algú ens cridà pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d’una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d’escorç,
Als estels brollen albades
I a ponent dormen els ports,
El pubis d’una maragda
Sangoneja a l’aiguamort.
Quatre llunes s’encovaven
Amb perles per para-sol,
El mulà que les encalça
Mars enllà calava focs.
Ja un menhir ens amenaça
Ombra i blavors caça al vol,
Cellajunt, la passa llarga,
Suren mans amb roses caldes.
I un safir clama el seu dol,
Les Medelles s’encrespaven
I a Culip tot és revolt.
Cremen llavis per les cales
I somiquen els pujols,
Els astres es despullaven
I s’espien els bassols.
-Cantarem una balada
Tot bevent el vi dels molls
De la Maria i la Carme,
Del sexe dels farellons,
D’algues ufanes que alegen
Per la pelusa dels gous.
Prou voldríem tornar a casa
A ple sol d’un corriol
Quan bresquen les atzavares
I Una Veu enaigua l’hort,
Però la mar és la fada
Que ens acotxa amb flocs dels Pols.

Una campana descalça
Sotjava la nostra mort.

Autor: J. V. Foix, Cap de Creus, agost de 1950

Ilustración: Joan Ponç, “nocturno” (1950)

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: