a una dama morta

25 Novembre 2021

Senyora,
molt avançada la nit de lluna plena
i respirant el perfum que ella deixa en els llençols,
li torno a escriure, ara que ja és morta
i, com un bocí de gel,
es perd en l’últim moviment del cos.

Malgrat que la mort porta
la diferència absoluta,
encara ens assemblem:
és fosca també la meva cambra
i el meu cor un grill absurd
que es podreix, com el seu,
fingint que canta himnes a la nit.

Ens agermana el fracàs:
la seva sang es coagula
i l’amor que l’havia de fer viure
serà menjar pels cucs.

Era molt fàcil fabricar somnis,
i en l’abraçada creure’ns immortals
i que podíem escampar la vida
per les venes més arruïnades.
Però la mort, la seva ens ho demostra,
és més real que els somnis i el miracle
de l’abraçada només serveix per a viure,
no per a deixar de morir.

Ara, des de l’estèril

ajut que li oferia, l’amor total
a un cos que vostè va donar al món,
des de l’amor a la seva llavor i beneint-la,
permeti’m encara una il·lusió innocent:
que en el moment final de la gran por
va sentir una glopada d’alegria
tenia divuit anys i estava enamorada
i anava a dinar amb ell.

Autor: Pere Rovira

Ilustración: John Collier, “The Death of Albine” (1898)


A %d bloguers els agrada això: