
“A esa muchacha que fue Piel de Manzana”
(J.M. Serrat)
“Por la calle abajo pasa cada día
la mujer que quiero
Por la calle abajo y al mirar sus ojos
de dolor me muero”
(Leandro A. R. Rodríguez/Juan Bautista Paz Pérez)
“vergeles súbitamente en llamas”
(Txema Anguera)
He regresado al barrio
-último tramo del viaje-
Y ella entre los escombros
De una ciudad vencida
Me sigue exhortando al amor.
Ya no es pasión, quizás ternura.
De todo y de nada.
Tiempo para agradecer
La dicha en el vertedero
La geografía de su piel
Y la rumba del suburbio.
Dilapidar lo intangible
Y después de doce lustros
La chica de la Verneda
-continente adolescente-
Aparece como antaño.
Ese perdido temblor
Que secunda este final.
Autor: Javier Solé
Fotografía: Colita, “La noia de la Verneda” (1979)
LA NOIA DE LA VERNEDA
He tornat al barri
-últim tram del viatge-
I ella enmig dels enderrocs
D’una ciutat vençuda
Em continua exhortant a l’amor.
Ja no és passió, potser tendresa.
De tot i de res.
Temps per a agrair
Aquest goig en l’abocador
La dolçor de la seva pell
I la rumba del suburbi.
Dilapidar l’intangible
I després de dotze lustres
La noia de la Verneda
-continent adolescent-
Apareix com antany.
Un perdut tremolor
Que fa costat al meu final.
Autor: Javier Solé
You must be logged in to post a comment.