el cementiri

Els cavalls perxerons anunciaven el pas de la mort
amb la música monòtona de campantes i picarols
i ferradures de ritm cansat.
En la meva infància la mort caminava lenta.
Era una fantasia pintada de negre:
els cavalls negres,
la carrosa negra amb el taüt a la vista
i un seguici de cotxes negres
i gent caminant vestida de negre.
Només, de vegades, un petit taüll blanc
tallava l’aire com una escletxa profunda,
com un úter que volgués expulsar la vida
més enllà del misteri.
Els meus ulls interrogaven,
oberts com les cúpules de les catedrals
tot senyalant amunt, amunt, amunt.
I no era siunó al davant
que passava la pregunta de dolor quiet.
I no era siunó al davant
que el misteri traçava el límit de l’home
com un horitzó que no es pot tocar.
I no sabia que hi havia un cementiri tan a prop.
Potser la processó es desfeia més enllà del tombant
smicolada en milions d’àtoms,
barrejada amb l’atmósfera crepitant
de les torres d’alta tensió.
Ara vaig sovint a desar un rosa blanca
al columbari del pare
i és aleshores que torno a sentir
les campanetes i els picarols
i les ferradures de ritme cansat
dels perxerons negres.

Autor: Rodolfo del Hoyo

Ilustración: Albert Birkle, «Street at Night» (1921)