tensho

I
Respirar el món,
sentir que els dies lentament ens travessen,
intuir la fatiga dels astres,
saber que el temps que hem conegut s’adorm.

II
L’univers no és enllà de nosaltres;
ens construeix,
el construïm,
el nostre cos, com el foc, el transforma.

III
Duem al rostre la màscara dels segles,
les vides, les paraules antigues que es reescriuen
en cada un dels nostre gestos;
ja no serem qui érem.

IV
Des del vertigen d’aquests dies convulsos
ressorgir, vèncer la por d’abandonar el refugi,
sentir-nos nus, ressò del cor del món,
tornar de nou a imaginar-nos.

V
Unir cada tessel·la del mosaic
cercant-hi en silenci l’harmonia,
com les gotes de la llum damunt la pell del mar;
obrir la porta al vent.

VI
El groc del blat, el vert del bosc,
la terra reprèn el cant bellíssim
de la vida que som en recrear-se,
la seva veu de fang, la seva mà de somnis.

VII
La sang de l’aire, la pluja de llum d’aquest crepuscle,
la rosa, el roig tenyint-nos la mirada de passat,
la solitud llunyana dels camps encesos de tardor;
des de les ombres veus el futur que s’esdevé.

VIII
Camines per la sorra daurada del migdia,
s’enfonsa el pas i l’aigua n’esborra la petjada,
les estrelles formades, destruïdes perquè siguis;
t’oblides del teu nom, la fulla que es desprèn de l’arbre.

IX
Crida la terra, sobreïx el mar,
s’esquincen els paisatges,
estens els dits a l’univers llunyà,
els ulls et retornen a l’origen.

X
Ja no existeix el que va ser, sinó en nosaltres
i a la fruita que culls i assaboreixes,
les formes que l’argila va esculpir
perquè la vida convoqués la vida.

XI
Brollen els sembrats dins de la vall gemada,
creixen i davallen els verds sobre els turons,
reprèn el seu alè la terra enmudida per l’hivern,
l’onada de la llum s’escampa.

XII
Rere la nit, enllà del precipi de les ombres,
s’enlaira el foc, el Sol com una flama;
sents l’horitzó que va emergint dins teu,
l’aire que s’encén, el cim que atenys.

XIII
La transparència que inunda de clarors,
la terra desvetllant-se del seu son,
els cossos retrobant-se en el seu gest,
la plenitud del mar com un mirall.

XIV
El cel, l’espiral incansable dels blaus,
els ulls badats a l’infinit,
el rostre que somriu i el seu misteri.
Respirar el món, renéixer.

Autor: Carles Duarte

Ilustración: Manabu Ikeda, “renacimiento” (2016)

La idea de los residuos convertidos en una masa única e indefinible sirvió al artista japonés Manabu Ikeda (1973) para componer una enorme obra de 12 metros cuadrados, basada en la demoledora capacidad destructiva de los eventos encadenados, pero también en la superación tras el desastre.

El cuadro, titulado Rebirth (Renacimiento) mide 3,96 por 3,04 metros y el pintor empleó tres años y medio, con una dedicación diaria de unas diez horas para terminarlo.

El tema de Rebirth —al menos eso piensa el espectador cuando contempla la obra desde lejos— es un árbol en flor que emerge del mar, usando temáticas, la botánica y las olas, muy queridas desde tiempos ancestrales por los artistas japonés.

Al acercarse a la tela los detalles emergen y se aprecia como el tronco del árbol se alimenta de los detritos que viajan sobre una gran ola. Una montaña rusa, rótulos, farolas, casas, autobuses, camiones, personas…Los detalles, conseguidos gracias a un uso preciso del dibujo con y tinta acrílica de colores, son de una minuciosidad sorprendente: automóviles con las carrocerías aplastadas e insertadas unas en otras, la vía arrugada como si fuese un retal de tela de una montaña rusa de parque de atracciones, rótulos comerciales, señalizaciones de carreteras, farolas de iluminación urbana, autobuses, camiones, casas, remolques, siluetas de animales, plantas, personas, flores formadas por tiendas de campaña e instalaciones de emergencia.